Com sempre, ho vam haver de preparar tot a ultima hora de manera que s'acostava l'hora en que haviem d'agafar el tren cap a l'aeroport i encara estavem donant voltes per Granollers comprant els ultims detalls pel viatge i sense hotel on anar un cop a Mumbai (que vam reservar 5 minuts abans de marxar)
A les 14:25:30 entravem a l'estacio de Granollers sense bitllet per la Lua. Uns 25 segons mes tard teniem el bitllet i ens despediem de la mare de l'Enric a la vegada que veiem el tren entrar...corrents passem les maquines, baixem pel pas subterrani de la via i just a temps entrem al tren!! Tot aixo per adonar-nos al cap d'unes parades que la T-jove de l'Enric era de 3 zones mentre que n'eren 4 fins a l'aeroport. Llavors encara no sabiem que no hauriem d'ensenyar el bitllet ni passar-lo per cap maquina per verificar-ne la validesa... Aixi que a Sants vam baixar i ell va anar a comprar un bitllet que servis pero tot i anar depressa, el tren va marxar 20 segons abans que ell arribes. Vam esperar el proper tren i a les quatre de la tarda ens vam plantar a l’aeroport, dues hores abans del vol per a no tenir cap problema d’ultima hora.
El vol es va enderrerir una hora pero com que l’unica cosa que ens esperava a Munic era un aeroport desolat on passar la nit, no va tenir cap tipus d’importancia!!
A l’avio ens van donar un sandvitx de formatge brie (o algun altre per l’estil del brie) que ens va agradar molt. Sort d’aixo ja que encara no ho sabiem, pero seria el nostre sopar ja que quan vam arribar, vam veure que a l’aeroport de Munic tot comencava a tancar i que a mes, els preus per un simple entrepa podien arribar a ser desorbitants...
Despres de donar voltes i mes voltes per l’aeroport, d’entrar i sortir de la zona interncional, el pare de l’Enric li va dir per telefon que hi havia maquines de cafe/xocolata/te gratuites, aixi que vam comencar una recerca per tota la terminal. Aixi doncs, despres d’unes quantes voltes mes, vam trobar les maquines, tot i que no va ser fins a les terceres (despres d’encara mes voltes) que vam trobar-ne engegades. La xocolata calenta que oferien, (gratuitament per si no ha quedat clar) va valer la pena! D’aquesta manera vam poder instal.lar-nos a unes taules i posteriorment en unes cadires tipus hamaques on subsistiriem a base de molta xocolata, algun que altre te, i un parell de cafes..
Les 11:30 del mati, hora en que sortia el nostre vol cap a Mumbai, van arribar mes lentament del que haguessim volgut...pero finalment, despres del 40 minuts de retard del vol, vam enlairar-nos cap a la desconeguda terra india.
Set hores i mitja de vol van passar volant gracies a la disponibiltat de pel.licules per veure i de varies pauses per menjar: un petit snack a primera hora, un molt bo dinar indi al migdia i una empanada india bonissima poc abans d’arribar.
Ens van advertir de la calor pero a l’hora de la veritat va ser molt menys de la que ens havien dit, potser per ser de nit. (mes endavant ja explicarem situacions de MOLTA calor). Un noi nepales molt simpatic de l’hotel Anjali inn (recomanat per en Xavi d’Amposta) ens esperava amb un cartellet on hi havia escrit “Anjali Inn – Laura” cosa que ens va fer sentit importants (sobretot a la Lua). La nostra primera impressio de la India (Mumbai) des del cotxe amb a/c va ser la d’un transit totalment tocat de l’ala, si ja es diu que a Italia condueixen com bojos, la India es el caos fet pais.
L’hotel no era com a les fotos (que tipic) pero vam agrair que ens vinguessin a recollir a l’aeroport. Enlloc d’una habitacio doble com haviem demanat, ens vam trobar amb una de tres lliteres pero que com a minim, tenia a/c i lavabo propi.
Despres d’inspeccionar l’habitacio en busca d’artropodes i aracnids indesitjables i de serps per part de la Lua (la seva obsessio principal, com ja anireu veient) ens disposavem a dormir quan vam descobrir despres de provar tots els interruptors (15 o mes), que no es podia apagar la llum. Vam avisar a un dels encarregats que tampoc se’n va sortir (tambe va fer anar cada interruptor). Llavors va venir un altre que vista la situacio, no se li va occorrer res mes que pujar a sobre d’un tamboret de plastic i, sense desconnectar l’electricitat, treure el vidre de l’ull de bou i posteriorment desenroscar la bombeta. Nosaltres patiem en silenci davant la possibilitat de ser els culpables de l’electrocutacio d’un pobre home que intentava ser amable. La segona bombeta se li va resistir aixi que va tenir la genial idea de tapar l’ull de bou amb un drap.
Finalment, vam poder anar a dormir pero no sense una mica de por per si se’ns cremaria el cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada