AVENTURES D'UN VIATGE...DE JODHPUR A PUSHKAR

Aixecar-se va ser dur però ho vam aconseguir i com que havíem estat previsors i ho havíem deixat tot preparat per tal de poder dormir el màxim, vam aconseguir sortir a un quart de set. Trobar un Rickshaw havia de ser fàcil, estàvem a 10 passes del carrer principal on els de la guesthouse ens havien dit que n’hi havia a partir de les 6 del matí.

A diferència de la tarda anterior en que el carrer principal havia sigut un lloc bastant atabalat degut a la gran quantitat de gent que hi caminava o que simplement estava xerrant amb els veïns, pel matí quasi no hi havia ningú i fins i tot hi corria una mica d’aire...

Tal com ens havien dit, trobar el rickshaw va resultar-nos molt senzill però la negociació no ho va ser tant! Com sempre ens demanaven preus desorbitats els quals no estàvem disposats a pagar però quan veuen que marxaràs sempre els baixen i això van fer!

Vam arribar a l’agència de venda de tiquets a l’hora que ens havien demanat estar allà, a dos quarts de set, i des d’allà un home ens va acompanyar al final del carrer i ens va fer pujar a un bus dient-nos que anava cap a Ajmer. Èrem els únics tret del conductor i aquell home que també era coconductor i el bus es va posar en marxa, però per si el fet de ser els únics passatgers no era ja prou sospitós, l’autocar anava en direcció contrària segons els indicadors d’Ajmer... Aquí fins i tot la Lua es va preocupar, ja ens veiem ves a saber on o en una notícia que digués dos catalans han estat segrestats quan es dirigien cap a Pushkar...

Poc després però, vam saber què era el que passava exactament. El cas era que, com ja hem esmentat, érem els únics clients i no es podien permetre un viatge tant poc remunerat així que van parar a una mena d’aparcament on hi havia dos autobusos més i ens vam estar allà parats fins que el bus estava ple, és a dir fins passades les 8 del matí, més d’una hora tard del que era l’hora prevista de partida.

Tot aquest enrenou va fer-nos passar per alt el mal estat de l’autocar, que tornava a ser com tota la resta, amb llits coberts de moqueta que segurament era un ecosistema de tota mena d’insectes i aràcnids...però bé, portàvem ja un temps a la Índia i de debò que t’acaba canviant el xip, més o menys a partir d’aquesta alçada del viatge les coses van deixar-nos de semblar tant brutes o si més no de provocar-nos tal repugnància. Així doncs vam gaudir d’un viatge cap a Ajmer (ciutat on havíem d’agafar un altre bus cap a Pushkar) molt agradable.

Una mena de samosa que vam comprar a un
d'aquests venedors que entren als busos a... vendre!

Deixàvem el desert i en el paisatge es començava a notar com els camps secs sense fi es convertien en camps una mica més verds i amb muntanyes, i com més ens acostàvem a Ajmer més evident s’anava fent la presència de boscos (o si més no de vegetació més densa).

La nostra petita aventura de viatge no va acabar quan finalment vam sortir de Jodhpur sinó que arribant a Ajmer vam tornar a estar divertits! Ho direm tal com ens ho vam trobar...

El bus va parar al costat de la carretera, en un descampat de terra que aixecava molta pols. El copilot ens va dit que ja havíem arribat a Ajmer i vam baixar. Al fer-ho vam veure que només nosaltres vam abandonar l’autobús. Immediatament, se’n va anar. Ens trobàvem com sempre en una ciutat desconeguda i sense saber per on tirar així que vam agafar la guia per mirar el mapa... Bé, això intentàvem fer si no fos per la gran quantitat de conductors de rickshaw que per sobre de tot volien aconseguir clients. Bastant estressant la situació! A més, ens deien que estàvem a 10km d’Ajmer i que per tant ens cobrarien 300 rúpies o més! Nosaltres però, no ens ho crèiem pas, aquests indis exageren moltíssim les distàncies. Com que no paraven d’atabalar-nos cada un amb el seu preu, vam decidir marxar caminant i més endavant preguntar a algú i, per sort nostra, un taxi ens va dir que per 20 rúpies ens portava a la parada d’autobús (on volíem anar), un preu molt raonable. El taxi era una mena de jeep que anava recollint a gent pel camí, cosa que justificava el preu tant econòmic per passatger. Al cap d’una estona, força estona, vam descobrir que potser, per primera vegada no ens havien volgut estafar pel que fa a la distància (amb el preu tots sabem que sí!!) ja que si que devien haver-hi 10km fins a l’estació!! Llavors ens vam adonar que tot era un pla malvat de l’autobús! Ells i els seus convenis! Segur que s’ho tenen tot parlat i als guiris ens deixen més enllà per haver de gastar-nos diners en rickshaws! Res, un bitllet amb potes és el que som!!

A l’estació de bus un home molt amable (gràcies) ens va indicar quin havíem d’agafar i a les taquilles vam comprar el tiquet, no sense abans haver-nos de discutir amb l’home perquè li pagàvem amb 3 rúpies de sobres i no tenia canvi i li dèiem que no passava res, que no ens importava i ell dient que no podia acceptar més diners del compte... Són ben estranys aquesta gent! Com s’entén que la majoria t’intenti estafar 200 rúpies com a mínim i aquest bon home no pogués acceptar 3 rúpies de més?

Finalment estàvem al bus cap a Pushkar, amb les mirades de tothom clavades a l’esquena. Al costat teníem a un matrimoni molt simpàtic amb el qual vam conversar una estona. Ho remarquem perquè és cert que expliquem moltes coses negatives del nostre viatge (tot i que ens les hem près amb molta diversió) però també hem anat conversant amb gent aparentment normal que només tenen curiositat per tu però que en cap moment et volen estafar ni res per l’estil!!

Vam arribar a Pushkar, un poble molt petit! Gràcies! I una altra vegada sense saber per on tirar. Ho vam preguntar a un grup i ens van indicar una direcció que més tard va resultar ser l’equivocada (no havien fet amb mala bava, ells quan se’n van adonar també van girar cua). En aquest poble sabíem on volíem anar! A un hotel que després de Mumbai és el més car al que hem estat. És el New Park (surt a la Lonely Planet) per 800 rúpies la nit. Però perquè? Pushkar seria una parada de relax on volíem passar-hi un parell de dies i aquell hotel tenia piscina! Ens el va recomanar una amiga que hi havia estat feia uns anyets. I ens va semblar molt bé!! Però no ens avancem que cal explicar el camí a l’hotel!! Anàvem seguint el mapa de la guia i només un parell de rickshaw ens van demanar si requeríem els seus serveis però en cap moment ens van insistir...tret del tercer! Ens trobàvem en un punt d’inflexió degut a les diverses possibilitats de moviment i allà ens va trobar dient-nos que hi havia com 4 o 5 km fins a l’hotel i que per 200 rúpies ens hi portava! Nosaltres teníem un mapa i no arribava ni al quilòmetre!!! El vam engegar a pastar!! Vam esbrinar quin dels carrers era el correcte i quan estàvem a punt de desviar-nos pel que ens duria ja a l’hotel va tornar-nos a dir que estava molt lluny però aquest cop per 100 rúpies ens hi portava i nosaltres NOOO! (els costa entendre la paraula no i això que quasi és universal!!). Al cap de res un cotxe es va parar i ens va dir on anàvem i al dir-li ens va dir que ell acabava de deixar als seus passatgers (era d’aquests cotxes que tenen uns clients fixes i els porten fent ruta per on vulguin de la Índia, és a dir un xòfer) que  allà i que si volíem ens portava, i després de preguntar-li quan ens cobraria i que ens digués que res, hi vam pujar. Va ser molt simpàtic i al cap de res ens va deixar a l’hotel! Tal com havíem vist al mapa, la distància no era ni un quilòmetre!

Un grup d'ovelles que ens vam trobar a Pushkar de camí a l'hotel

El nostre pla era passar la tarda de tranquis allà, banyar-nos a la piscina, enviar alguna notícia a casa, sopar i no preocupar-nos de res més! I així ho vam fer!! Tot un plaer la piscina NETA i fresqueta!!

A la piscina que hi falta gent!!

L'Enric va sopar una pizzeta de macarrons i una coca-cola
(encara no n'havia provat cap allà i el mono va poder més que res!!!)

La Lua va sopar llenties fetes a la seva manera (amb salseta picant com
un curry però amb llenties) amb, evidentment, el seu pa preferit el chapatti!!

Vam aprofitar havent sopat per fer una mica de bugada!! Més o
menys així és com anàvem ocupant l'espai de les habitacions de cada hotel!!

JODHPUR: LA CIUTAT BLAVA

Aquest cop, quan menys ens importava com fos l'autobús, vam trobar el millor de tots ja que els llits no portaven cap tipus de moqueta recobrint-los i, per tant, no teníem el pensament de poder-hi trobar polls o puces o altres... Va ser un recorregut prou agradable!

Eren les onze de la nit passades quan vam arribar a Jodhpur i l'Enric ja s'estava preocupant per totes les coses dolentes que ens podrien passar a aquelles hores, especialment perquè la guia ens repetia una altra vegada que els rickshaws ens portarien a qualsevol lloc menys on volíem. La Lua estava més despreocupada esperant trobar-s'ho per decidir si ho havia d'estar.

I només baixar, una colla de conductors es van tirar sobre nostre oferint-nos preus desorbitats per portar-nos a l'hotel on volíem anar, però com que ja començàvem a tenir experiència en el tema, al final vam arribar a un acord en un preu més a favor del que nosaltres teníem pensat.

L'hotel era l'escollit de la Lonelyplanet a Jodhpur, la Saji Sanwri Guest House, un hotelet portat per una mare i un fill (tot i que també ens va semblar que hi havia una filla ajudant) que ens va semblar amb un tracte molt bo i en general força acollidor, tot i les aparences del principi...

Eren les dotze de la nit i tot i dir 24h obert, estava tancat i la mestressa dormia. Poc després de trucar al timbre, una dona força gran o, si més no amb bastants problemes per a caminar, ens va obrir la porta. Tenia una cara una mica ofuscada, com la típica pel·lícula de por on hi surten dones grans que casualment estan tocades de l'ala o són bruixes malignes. Ella, igual. Li vam preguntar si tenia cap habitació lliure i ens va dir que sí, tot i que el preu no ens acaba de semblar bé. Però ens va donar la més econòmica que tenia per 500 rúpies... De camí cap allà havíem de pujar unes quantes escalades força dretes les quals amb prou dificultats podia superar la pobra dona que tant bon punt havíem entrar havia canviat una mica de caràcter cap a un més amigable tot i que a nosaltres ens resultés encara més de bruixa de contes infantils! A més, vam trigar poc per descobrir que hi ha via un gat! Negre! No havíem vist un sol gat en tot el viatge i aquell ens va semblar molt bonic!!

Finalment, vam ser a l'habitació, que per sort a les nostres pors es podia tancar per dins. Era petita i amb un lavabo minúscul (tant petit que la pica estava fora), però era la més econòmica que tenia! Vam adormir-nos de seguida!!

Habitació a Jodhpur

La nostra idea era passar només un dia en aquella ciutat de manera que de bon matí, de fet una mica més tard que de bon matí, vam aixecar-nos i vam fer les motxilles. Vam baixar cap a baix on ens havia dit la mestressa que ella dormia i ens la vam trobar amb una noia més jove (vam deduir que era la filla) xerrant. De seguida es van oferir a preparar-nos esmorzar i tant bon punt vam veure la dona sota la llum del dia i vam conversar amb ella, vam veure que era molt bona dona i oberta a qualsevol cosa per ajudar-nos! Pobra, nosaltres que l'havíem confós per bruixa!!

Terrat de l'hotel amb el Fort de Jodhpur al fons

Com que tothom ens demanava més de 100 rúpies per portar-nos al fort, vam decidir anar-hi caminant, cosa que ben aviat vam maleir! El sol era inesquivable i cada cop hi havia més pujada... 

Camí de pujada cap al Fort de Jodhpur

De camí, un home ens va parar davant de casa seva i ens va preguntar d'on érem i aquestes coses que utilitzem sempre per encetar converses amb gent desconeguda. Ens va convidar a passar a casa seva per prendre alguna cosa refrescant però degut al poc temps que teníem, vam preferir rebutjar la generosa oferta de l'home però abans no marxéssim, va treure un àlbum de bitllets estrangers tot dient-nos que el seu fill en feia col·lecció (ens ho haguéssim cregut una miqueta més si enlloc de fill hagués dit net, l'home ja tenia una edat) i demanant-nos per si teníem algun bitllet d'euros per al seu "fill". No portàvem res més baix de 20 euros i evidentment el seu propòsit no era acabar teòricament en un àlbum... Se les saben ben bones aquests indis!!

Finalment vam arribar al fort per descobrir (de fet ja ho sabíem des de baix) que l'entrada costava 300 rúpies per cap... Per sort venia amb audioguia i per sorpresa nostra ens va agradar moltíssim aquella visita! De fet, és el fort que més vam gaudir! A més, cap al final de la visita hi havia un grupet de tres nois que et feien passar a una sala i et tocaven música tradicional índia. El seu propòsit era donar a conèixer-la ja que cada vegada està desapareixent més degut a tota la música "moderna" que la gent escolta en l'actualitat (música que nosaltres vam acabar odiant més endavant del nostre viatge). Tampoc els hi anava de més vendre un cd i com que ens va agradar molt, els en vam comprar un! A més, l'Enric va conversar amb ells sobre algun dels instruments, entre ells les "tablas" de les quals en tenia molta curiositat! Va ser en conjunt una visita molt entretinguda! A més, vam patir l'atac de fans una vegada més!!

Palau del Fort de Jodhpur

"Plaça" al Fort de Jodhpur amb la ciutat blava al darrera

Jodhpur: la ciutat blava

Dos dels músics de la demostració de música índia tradicional

Personatge estrany que ens vam trobar al Fort

Temple al Fort 

L'Enric fent guàrdia al Fort

En acabat vam voler agafar un rickshaw que ens portés a un parell de llocs però no baixaven de les 500 rúpies, deien que hi havia 20km fins on volíem anar quan en el mapa hi deia clarament que la distància era de 7km. Ens vam enrabiar amb ells bastant, com poden ser tan com són?! Ni tan sols quan els vam dir que només volíem anar a UN lloc i a l’hotel baixaven de preu. Vam passar d’ells i vam començar a caminar. Poc després, tal com esperàvem, un rickshaw va parar al nostre costat acceptant el nostre preu i fins i tot, a la parada que vam fer es va oferir per fer-nos una foto! (tot i que no hem quedat gaire bé...no la posem!)

Jaswant Thada

Des de l’hotel vam donar una volta per la zona, que era la part antiga de la ciutat i vam decidir que ens quedaríem una nit més, agafant un bus l’endemà pel matí, ticket que vam comprar després d’unes quantes voltes i aventures més... Vam agafar un rickshaw cap a l’estació de busos i li vam dir que ens esperés per tornar-nos en acabat, però l’home, tot i dir-nos que allà es quedava i que sobretot no li féssim la putada d’agafar-ne un altre, va marxar. Què simpàtic! Però bé, després vam trobar-ne un que per un preu força acceptable ens va portar a l’estació de tren (no ens havia convençut anar en un bus públic per temes de comoditat ja que no n’hi ha amb llits) i després de tampoc convèncer-nos el tren (bàsicament vam trobar-nos amb una aglomeració tan gran de gent que se’ns van passar les ganes) vam anar a una agència que com que no ho venien ells (ves a saber perquè) ens van enviar a una altra i finalment vam obtenir els tiquets! I el pobre rickshaw portant-nos a tot arreu i sense demanar més rúpies! Se’n troben pocs d’aquests!

Vam sopar a l’hotel, des d’on teníem unes vistes perfectes del fort il·luminat, il·luminat fins que vam decidir fer fotos, que llavors van pensar que era una bona idea deixar-lo sense llum!!

Per sopar hi havia el mateix per a tothom, un thali preparat per a turistes ja que absolutament res picava, cosa que a la Lua no li va fer gens de gràcia tot i que al final li va agradar tot moltíssim!! L’Enric ho va tastar però com que encara tenia l’estómac remogut va preferir no sopar.

I en acabat, cap a dormir que l’autobús ens esperava a les 7am!!

UN DIA PEL DESERT THAR

L’Enric quasi no va dormir per malestars a la panxa pero oficialment ens vam llevar a les set per a tenir temps d’endrecar-ho tot (feiem el check out llavors) i dutxar-nos amb tranquil.litat I profundament ja que no ho fariem en els propers 3 dies… o aixo creiem.

Haviem de ser a baix de l’hotel a les 8:00 i faltaven un parell de minuts que ens van venir a avisar a l’habitacio per si ja estavem, cosa que ens va provocar mes presa per acabar-ho d’enllestir tot i al cap de cinc minuts ser a baix. No va servir de res ja que vam haver-nos d’esperar tres quarts d’hora ves a saber perque. Com que estavem sols li vam preguntar a l’amo de l’hotel i al que li haviem contractat el safari on eren els altres tres que havien de venir. Ens va respondre amb paraules rapides que ells ja havien anat perque volien veure sortir el sol al desert i que ens esperaven alla. No ens va agradar, feia olor estranya, sobretot si teniem en compte que passant dues nits al desert hi havia temps de sobres per veure l’alba...

Finalment vam marxar. Vam pujar a un jeep amb el que semblava equipatge per a dues persones (2 garrafes d’aigua, algun paquet de fruita i verdura i alguna coseta mes). Tampoc ens feia bona pinta. Al cap d’uns quilometres (com ja sabiem, els camells els agafavem mes enlla de la ciutat) vam parar per trobar-nos a un noi indi (el guia) i a tres camells. On eren els altres? Van dir que mitja hora endins, que ja hi aniriem. El jeep ho va deixar tot alla i va marxar mes rapid del que ens hagues fet sentir millor. Per contra, ens trobavem al dessert amb un noi que no acabava de parlar be l’angles i sense res enlla. Li vam preguntar a ell on eren els altres i ens va dir que els agafariem a l’hora de dinar... Ja no eren 30 minuts. L’Enric estava encara mes preocupat que la Lua ja que a part de la paranoia mental que els dos teniem, tenia mal de panxa.

Quan el guia ho va tenir tot dalt dels camells, ens va colocar el turbant (una tela super sintetica i d'un taronja moooolt cridaner cortesia de l’elevat preu del safari), ens va fer seure dalt dels camells i AMUNT! I tant que era amunt! Tots dos vam tenir la sensacio d’haver de caure...pero be, ens vam posar en marxa (mes aviat ho van fer els camells) i poc a poc i bona lletra.

De seguida vam agafar confianca, especialment la Lua que li semblava molt comode mentre que a l’Enric potser no tant comode.

El desert del Thar no es el que imaginem quan pensem en un desert, de dunes en te dues pero tota la resta es terra de platja amb plantes que hi creixen per tot arreu, fent-lo mes aviat lletjot. De fet, Thar significa arbustos amb el que tindriem un “Desert d’Arbustos”. Tot i aixo, tenia el seu encant anar sota el sol que constantment ens cremava sense pietat. De tant en tant veiem algun ocell o algun camell salvatge...be, de fet no son salvatges sino de petites aldees del desert pero que els tenen lliures i ells van fent la seva.

Vam fer una primera parada al cap d’una hora a un petit poblet del desert. Alla vam baixar per visitar el lloc. Nomes trepitjar terra i fer quatre passes, dues nenes molt bufones van venir corrents a nosaltres demanant-nos que els hi fessim una foto i tot i olorar el que vindria despres, els en vam fer una. Chocolate? No, no en tenim. 10 rupees! Sense cap tipus de vergonya... Els vam donar 10 rupies com ens van reclamar i llavors la gran, amb el bitllet a la ma, senyala a la seva germana i diu amb veueta de pena “for my sister”. Pero no teniem mes bitllets petits aixi que van haver-se de comformar amb 10 rupies per a les dues.

Vam continuar el trajecte amb camell durant una estona mes. La nostra pell s’estava envermellint per moments, la de la cara perque haviem sigut previssors i portavem roba de maniga llarga, aixo si, de coto!

Vam parar a dinar a l’unic lloc on s’aixecaven uns arbres que ens oferirien refugi del sol durant una estona. A part de nosaltres, hi havia dos camells “salvatges” i tres gossos que semblaven esquelets vivents, pero res dels altres tres aixi que ho vam preguntar de nou per assebentar-nos que ens trobariem a la nit. No es que necessitessim estar amb mes turistes pero ens hagues agradat algu amb qui conversar...el guia era molt callat...

Durant aquesta parada vam poder observar l’actitud de submissio del guia ja que nomes arribar va desmontar els camells, va agafar unes teles i les va estirar al terra mentre ens deia “rest here”. Evidentment anava mes dirigit cap al mal de panxa de l’Enric aixi que la Lua va preferir fer fotos pel voltant i intentar xerrar amb el guia. Ell, va montar el fugonet i va comencar a fer el dinar. No va acceptar cap tipus d’ajuda i aixo que la Lua va insistir... Al final la Lua va obtar per reposar amb l’Enric ja que no era gaire factible el conversar amb el guia.

Ens va portar un te, normal per la Lua i un d’especial que va dir que anava be per l’estomac per l’Enric. Cremaven i no es refredaven, el mateix que li passava a l’aigua de les ampolles, que cada vegada estava mes calenta. Mes tard ens va portar una cosa de color fregida que estava molt bona. Mes tard hem descobert en una botiga d’Amritsar que es tracta d’una mena de pasta de colors que es cuina amb oli.

Quan va comencar a cuinar els chapatis, vam tenir la curiositat de veure’n tot el proces aixi que vam anar cap on ell era. La Lua fins i tot en va fer un parell!! Es molt facil, la massa es com la de qualsevol pa (farina + aigua + una mica de sal), s’aplana fins que queda fineta i es posa sobre una planxa de ferro calenta.

Finalment vam dinar. Ens va servir un plat a cadascu de noodles picants, verdures picants i chapati (no picant pero si que molt calent). Li vam preguntar si ell no menjava i ens va dir que quan nosaltres acabessim. Llavors li vam dir que podia menjar amb nosaltres pero va preferir no fer-ho tot dient-nos que si necessitavem res li diguessim. Em vaig aixecar a buscar mes chapati i immediatament ho va fer ell per donar-me’l mentre em repetia que si voliem quelcom li demanessim, que no calia que ens aixequessim. Seguidament es va posar en un raco a menjar sol. Era com un criat i no ens va agradar, hagessim preferit un company per parlar de la India, els safaris... Pero be, suposem que ells creuen que aixi es mes satisfacent pel client.

En acabat, veient que el mal de panxa de l’Enric no millorava vam dir-li que preferiem tornar.

Vam pujar als camells fins arribar on el jeep ens recolliria i a mesura que ens hi acostavem, veiem com una mena de boira s’aixecava, pero no era boira sino sorra... i ja al jeep es va posar a ploure...al desert...

Despres d’insistir molt i barallar-nos una mica amb els de l’hotel vam aconseguir que ens tornessin la meitat del que haviem pagat, gracies a la Lua ja que l’Enric nomes volia marxar d’alla passant per alt els diners.

Vam comprar un tickect de bus i cap a Jodhpur, la ciutat blava!

JAISALMER

Un cop vam haver-nos instalat a l’habitacio, vam anar a parlar amb l’encarregat per saber si desde l’hotel organitzaven safaris amb camell pel desert. Ens va dir que si i ens va ensenyar un llibre en el que molta gent havia deixat la seva opinio sobre el safari que havien fet. Totes les opinions eren molt positives, el problema era que anaven dirigides a un altre hotel (mes tard vam descobrir que era el mateix lloc on ens estavem pero abans de canviar d’amos). Tot i aquest petit detall ens vam decidir a preguntar preus i opcions a l’hora de fer el safari. Ens va dir que la opcio turistica, que et porta per llocs super transitats i poc atractius, costava 550INR per dia pero es veu que l’aigua que ens subministraven (la que hauriem de beure i amb la que cuinariem) era d’un llac al que anavem amb els camells, cosa que no ens va semblar massa be; a mes, tampoc incloia el menjar ni les mantes ni res. L’altra opcio era fer un safari no turistic en el que et porten en Jeep fins a un lloc a 30Km i alla s’agafen els camells i representa que veus coses que no estan “infectades” pel turisme. Aquesta segona opcio costava 850INR al dia pero incloia aigua envasada, el menjar i tot el que necessitariem per a sobreviure al desert.

Ens vam decidir per fer un safari no turistic de 3 dies i 2 nits, que ens costaria la modesta quantitat de 2550INR per cap! Amb una fiblada de dolor a la cartera vam pagar les 5100INR i vam decidir pair aquest trangol donant un vol per Jaisalmer.

Tot anant pels carrers del fort vam trobar-nos un noi que ens va dir que compressim roba a la tenda d’un amic seu, aquest noi es va presentar com a Antonio Banderas. Despres de que es fes una mica pesat vam decidir accedir i visitar la botiga de roba on finalment ens vam comprar cadascu un conjunt de pantalons i samarreta per a fer el safari.

Un cop vam haver comprat, l’amable noi ens va convidar a prendre unes cerveses al seu terrat per observar la posta de Sol, pero nosaltres estavem previnguts pels de l’hotel, que ens van dir que alguns botiguers ens convidarien a prendre coses en les que hi haurien posat somnifers per tal de robar-nos, potser no seria el cas pero tampoc voliem arriscar-nos i, a mes, encara haviem de visitar el poble.

Despres de molt insistir vam poder seguir amb la visita pel fort i, tot caminant, vam arribar a la sortida, on una dona va insistir a que li fessim fotos al seu fill. Aquesta dona tenia una paradeta al carrer on hi venia, juntament amb la seva familia, polseres metaliques, cds i uns instruments de corda fregada dels quals no recordem el nom. De seguida aquesta dona es va posar a parlar amb la Lua i menterstant, el marit i el germa van ensenyar a tocar l’instrument a l’Enric. Putser ens vam estar uns 40 minuts alla, a ple Sol. Finalment la dona de la tenda va regalar una de les polseres a la Lua ue, tot i no tenir-les totes va acabar acceptant (suposem que pretenia que li paguessim igualment). A l’Enric van intentar vendre-li un dels instruments aquells i quan els vam dir que no podiem portar-los a les maletes ens van dir que compressim un Cd... Despres de pagar 100INR pel Cd (que encara hem de veure si funciona) vam acomiadar-nos d’aquesta gent tan amable i vam seguir amb la nostra passejada que ara ens portava a traves de les portes del fort.

Un cop fora vam observar que la bruticia, que a dins el fort no es feia tan patent, aqui seguia amb els estandards indis. El poble de Jaisalmer era una aglomeracio sorrenca i seca de cases baixes, basars i mercats. Vam internar-nos una mica pels carrers del poble pero degut a certs problemes d’estres vam sortir i vam decidir donar una volta al fort (per fora).

Tot el que va ser aquella volta es pot descriure amb una paraula: calor, i es que la calor era gairebe tan present a Jaisalmer com la suor que ens provocava. De tornada al fort ens vam topar amb una tenda on venien Bhang (es un producte a base de Marihuana que es legal perque s’usa en temes espirituals). La gracia d’aquest establiment la vam trobar en veure que posava: Bhang, with Maria-Giovanna. La veritat es que aquests indis en questio de llengues tenen uns creuaments de cables importants...

Tornant al fort vam mirar la guia i vam disposar-nos a visitar les quatre coses que hi havia que eren: el palau del fort, un temple i un altre temple. La veritat es que estava tot tancat i nomes vam poder fer fotos per fora.

Vam seguir recorrent carrers i carrerons i quan ja arribavem a la zona de l’hotel i no podiem mes amb la calor, ens van venir unes ganes irresistibles de provar la suposada piscina que estava a 5 minuts. Com imaginareu les coses no anirien com ens pensavem... Per comencar, la piscina es trobava en un altre hotel que estava a 15 minuts caminant desde el nostre hotel i per continuar, la piscina tenia un color verdos i tot de merda flotant per l’aigua. Despres de respondre negativament a l’oferta que ens van fer de banyar-nos-hi igualment, vam girar cua i ens en vam tornar cap al nostre hotel. Quan ja hi erem a prop, un venedor ens va aturar i, tot parlant, ens va dir que havia tingut una novia que era de Mataro i que tenia a algu vivint a Barcelona. Ens va dir que si necessitavem res que li diguessim i, el mes important, no ens va oferir cap tassa de te ni ens va intentar vendre tots i cadascun dels seus articles.

Una mica desilusionats i molt acalorats vam dutxar-nos sota aigua freda i en acabat vam pujar al terrat de l’hotel per a sopar amb les vistes i la posta de Sol. 

El menjar ens va agradar moltissim i tambe ens va omplir fins gairebe fer-nos rebentar. El plat esrella va ser una mena de curry amb unes boles fregides fetes de farina de cigrons i patata barrejada.

Havent sopat vam prendre un masala chai i vam anar a dormir perque l’endema haviem de matinar forca per anar a fer el safari.

Aviat algu descobriria que a Jaisalmer hi pot fer mooolta calor... 

UDAIPUR - JAISALMER

Aquest autobus estava una mica mes ronyos que el del primer viatge i a mes no tenia aire condicionat. S’ha de dir pero, que el descens de 1000 rupies per cap valia la pena!

Aquesta va ser la nostra primera impressio, pero mes tard vam descobrir que el preu baix es notava en mes aspectes, entre ells en el fet que el viatge es fes insoportable degut als constants sotracts que ens feien arribar quasi fins al sostre!! Aixo podia deure’s al mal estat de la carretera o al dels amortiguadors del bus...pero el cas es que quasi no vam poder dormir.

A mes a mes, a mig viatge, a la ciutat de Jodhpur (on aniriem mes endavant), ens van fer baixar i canviar d’autobus...certa omisio d’informacio al comprar el ticket...

Aqui, el valor del viatge va baixar encara mes (potser si que farien justicia les 1000 rupies menys). Aquest segon autocar estava extremadament fastigos: com sempre els llits eren de moqueta pero en aquest se li afegia un sistema de ventilacio intern bastant sospitos (eren forats a la paret que comunicaven amb un canal central que donava a tots els compartiments...per on estavem segur qui hi hauria tot tipus de bestiola...) i a mes, en una de les parets del nostre compartiment hi havien esquitxades de sang...

En un principi no voliem dormir desconfiats de la bruticia del bus pero la son ens va envair, segurament pel fet que aquest segon tram no era tan agitat.

Al fer-se de dia (poc despres del canvi de bus) vam poder observar el canvi de paisatge. Mumbai, com ja va quedar forca clar, en aquestes epoques es victima del monzo i per tant sabem que es un lloc molt humit i la vegetacio molt densa. Udaipur, com es pot veure a les fotos, tampoc es queda curt en vegetacio pero en el cas de Jaisalmer, que es troba al mig del desert Thar, la vegetacio es forca escassa i sovint no passat dels 2 metres d’alcada (tot i trobar-hi algun que altre arbre...). I aquest era el canvi mes evident que podiem observar des de l’autobus.

Vam llegir a la guia que a la parada de Jaisalmer els rickshaws t’ataquen com enlloc (despres hem vist que ho diu de varies ciutats) per portar-te a on ells volen diguis tu el que diguis. L’Enric estava bastant emparanoiat amb el tema mentre que la Lua, com sempre, anava al ja ens ho trobarem quan arribem (per que ens hauriem de preocupar abans d’hora). I de fet, poc abans d’arribar, un dels homes de l’autobus ens va venir a dir el mateix i ens va oferir per 5 rupies per cap portar-nos on volguessim (no el bus sino un taxi que tindria algun conveni amb l’autocar). Vam acceptar-ho.

Vam trepitjar terra poc despres de les nou del mati i l’atac dels rickshaws es va notar. Per sort el mateix del bus ens va obrir cami fins al taxi del seu amic-persona que li pagara una comissio i tot va sortir be!! En un primer moment vam voler anar a l’hotel que la lonelyplanet ens recomanava pero el del taxi ens va dir (sense compromis) que hi havia hotel que acabaven d’obrir i volien sortir a les guies, motiu que el feia estar molt molt be de preu (250INR la nit ens va dir) i que a mes oferia te gratuit al mati i tenia piscina (5minuts de l’hotel ens van dir). Es trobava al centre de la ciutat, dins del fort. Vam acceptar-ho i en arribar ens va agradar de seguida. L’habitacio era de marbre semblant a la d’Udaipur pero no estava tan tan neta. L’hotel tambe tenia un restaurant al terrat des d’on les vistes de la fortificacio i de Jaisalmer en si eran molt maques. I al final ens va sortir la nit per 200 rupies els dos!! Tot perfecte: ens la quedavem!!

UDAIPUR 2

Haviem quedat amb en Salim a les 10 del mati de manera que no teniem gaire pressa. Ens vam llevar amb tranquil.litat i vam esmorzar al mateix hotel, ningu podia separar-nos-en! Aquest va ser el nostre primer esmorzar ja que en general no seguiem ni seguim gaire els apats, les dues primeres setmanes han estat quasi be d'un sol apat al dia! Vam tastar el que aqui et serveixen com a esmorzar indi que ve a ser un tipus d'empanada plena de patata i alguna altra cosa i evidentment amb especies, semblant a la samosa. Despres d'allo el te es feia una mica insipid!

Vam coneixer un noi canadenc que nomes entrar al terrat ens va dir si voliem la seva cantimplora tot fent-nos demostracions contra la taula que era intrencable. La vam acceptar pero sense entendre-ho gaire be... Mes tard, quan vam tenir-hi una conversa ens va explicar que ocupava massa espai a la motxila, que els dies que va estar per la muntanya li anava be pero que ara ja no.

Quan en Salim va arribar, vam fer el checkout i vam deixar les motxil.les en un cuarto (defineix millor el tipus d'habitacio que era) i ens en vam anar. No ho teniem gens clar aixo de tornar a abandonar el nostre equipatge...

El primer lloc que vam visitar va ser un temple que es trobava dalt d'una muntanya a la que per 60 rupies podies accedir commodament amb teleferic. Des d'alla teniem vistes perfectes de tot Udaipur, no nomes de la part que coneixiem sino de tota una nova zona que es trobava darrera la muntanya. La veritat es que Udaipur es molt mes gran del que en un primer moment vam percebre. Alla dalt vam sentir per primera vegada el que es ser famos! Uns indis ens van demanar de fer-se una foto amb nosaltres. Des de llavors, un munt de gent ens ho ha demanat moltes vegades fins al punt de fer-se mooooolt pesats! 

En acabat ens va portar a veure petits espais no gaire turistic mentre ens explicava alguns dels costums indis, com per exemple el funcionament d'un casament, un gran festival le veritat!!

Ens va portar a la zona de mercat on vam poder veure en directe la tipica foto d'aparadors plens d'especies de tots colors o cabanyetes plenes de verdures i fruita. Va ser forca agradable a la vegada que una mica atabalant, a mes, al ser el primer cop que en visitavem un, erem una mica timids a l'hora de fotografiar directament als venedors amb les seves botigues.

Tot seguit vam anar a un cementiri "reial" on tota la noblesa d'Udaipur hi ha estat cremada. Aqui ens va explicar la cruel costum que tenen els indis. Quan un home mort, la seva dona te l'opcio de morir cremada en el seu funeral (al seu costat) o viure apartada de la societat i de tot tipus de feina, diversio... durant la resta de la vida. En el cas de la noblesa, aquesta tria es inpensable ja que la societat en si t'obliga a morir cremada amb el teu marit. Del dolor de les flames, les dones intentaven espacar pero per tal d'impedir-ho, hi havia una rotllana de gent amb pals llargs que s'encarregaven de fer-les tornar al foc. En la tomba gran de la imatge, hi va ser cremat un Maharana amb les seves 12 dones. Ja fa uns anys que aquesta practica va quedar estrictament prohibida pero s'ha donat algun cas, essent l'ultim conegut l'any 1987!

Despres, en Salim ens va portar al "City Palace" i alla ens vam despedir. L'entrada era d'unicament 60 rupies pero haviem de pagar-ne 200 per poder fer servir la camera!! Se les saben totes aquests indis!! A mes, a l'hora de tornar-nos el canvi van intentar estafar-nos 100 rupies!!

Vam passejar pel palau, que en questio d'explicar el que s'hi va trobant, deixa molt a desitjar. A mes, pensavem que al ser un lloc important trobariem serveis adients i no uns lavabos bruts i pudents que no ens vam atrevir a utilitzar!

Vam passejar per la ciutat antiga durant una estona mentre feiem temps per anar a sopar pero se'ns va posar a ploure i vam acabar matant el temps prenent un masala chai al terrat de l'hotel!

Per estalviar diners i aprofitant que havia deixat de ploure, vam voler anar caminant fins al restaurant on la lonelyplanet ens recomanava sopar, que casualment estava prop de l'estacio de busos. Nomes sortir de l'hotel, un nen molt amable ens va oferir la seva ajuda i ens va indicar el cami a l'estacio, forca liat! Mes endavant ho voliem tornar a preguntar pero tot el que trobavem eren conductors de rickshaws que nomes volien aconseguir portar-nos donant-nos indicacions desesperants. Finalment, vam decidir-nos per uns botiguers de pintures (home i dona com no se sol veure ja que la majoria de vegades son homes els que tenen comercos) que semblaven bona gent i que simpaticament ens van mostrar el cami. Quedava molt lluny i, a mes, primer voliem anar al restaurant i no a l'estacio aix'i que, al final, vam agafar un rickshaw.

El lloc es deia "Natra's Lodge" i es ven com a un restaurant "all you can eat" on el que ens van servir era un thali vegetaria (com quasitot el que fan per aqui) que t'anaven reomplint fins que no podies mes! Un thali es del que mes es menja als restaurants indis i consisteix en diversos mini platets de diferents menjars (curris, llegums, sopetes...) amb arros i chapatti (pa tipic de l'India, com tambe ho es el naan).

Tips i molt tips vam decidir anar caminant a l'estacio per baixar el menjar. A mesura que ens hi acostavem l'ambient era cada vegada mes desagradable pero tot i ser passades les nou de la nit, totes les botigues romanien obertes.

L'autobus va ser puntual i vam tenir la comoditat de compartir-lo amb una parella i dos trios de turistes.