L’Enric quasi no va dormir per malestars a la panxa pero oficialment ens vam llevar a les set per a tenir temps d’endrecar-ho tot (feiem el check out llavors) i dutxar-nos amb tranquil.litat I profundament ja que no ho fariem en els propers 3 dies… o aixo creiem.
Haviem de ser a baix de l’hotel a les 8:00 i faltaven un parell de minuts que ens van venir a avisar a l’habitacio per si ja estavem, cosa que ens va provocar mes presa per acabar-ho d’enllestir tot i al cap de cinc minuts ser a baix. No va servir de res ja que vam haver-nos d’esperar tres quarts d’hora ves a saber perque. Com que estavem sols li vam preguntar a l’amo de l’hotel i al que li haviem contractat el safari on eren els altres tres que havien de venir. Ens va respondre amb paraules rapides que ells ja havien anat perque volien veure sortir el sol al desert i que ens esperaven alla. No ens va agradar, feia olor estranya, sobretot si teniem en compte que passant dues nits al desert hi havia temps de sobres per veure l’alba...
Finalment vam marxar. Vam pujar a un jeep amb el que semblava equipatge per a dues persones (2 garrafes d’aigua, algun paquet de fruita i verdura i alguna coseta mes). Tampoc ens feia bona pinta. Al cap d’uns quilometres (com ja sabiem, els camells els agafavem mes enlla de la ciutat) vam parar per trobar-nos a un noi indi (el guia) i a tres camells. On eren els altres? Van dir que mitja hora endins, que ja hi aniriem. El jeep ho va deixar tot alla i va marxar mes rapid del que ens hagues fet sentir millor. Per contra, ens trobavem al dessert amb un noi que no acabava de parlar be l’angles i sense res enlla. Li vam preguntar a ell on eren els altres i ens va dir que els agafariem a l’hora de dinar... Ja no eren 30 minuts. L’Enric estava encara mes preocupat que la Lua ja que a part de la paranoia mental que els dos teniem, tenia mal de panxa.
Quan el guia ho va tenir tot dalt dels camells, ens va colocar el turbant (una tela super sintetica i d'un taronja moooolt cridaner cortesia de l’elevat preu del safari), ens va fer seure dalt dels camells i AMUNT! I tant que era amunt! Tots dos vam tenir la sensacio d’haver de caure...pero be, ens vam posar en marxa (mes aviat ho van fer els camells) i poc a poc i bona lletra.
De seguida vam agafar confianca, especialment la Lua que li semblava molt comode mentre que a l’Enric potser no tant comode.
El desert del Thar no es el que imaginem quan pensem en un desert, de dunes en te dues pero tota la resta es terra de platja amb plantes que hi creixen per tot arreu, fent-lo mes aviat lletjot. De fet, Thar significa arbustos amb el que tindriem un “Desert d’Arbustos”. Tot i aixo, tenia el seu encant anar sota el sol que constantment ens cremava sense pietat. De tant en tant veiem algun ocell o algun camell salvatge...be, de fet no son salvatges sino de petites aldees del desert pero que els tenen lliures i ells van fent la seva.
Vam fer una primera parada al cap d’una hora a un petit poblet del desert. Alla vam baixar per visitar el lloc. Nomes trepitjar terra i fer quatre passes, dues nenes molt bufones van venir corrents a nosaltres demanant-nos que els hi fessim una foto i tot i olorar el que vindria despres, els en vam fer una. Chocolate? No, no en tenim. 10 rupees! Sense cap tipus de vergonya... Els vam donar 10 rupies com ens van reclamar i llavors la gran, amb el bitllet a la ma, senyala a la seva germana i diu amb veueta de pena “for my sister”. Pero no teniem mes bitllets petits aixi que van haver-se de comformar amb 10 rupies per a les dues.
Vam continuar el trajecte amb camell durant una estona mes. La nostra pell s’estava envermellint per moments, la de la cara perque haviem sigut previssors i portavem roba de maniga llarga, aixo si, de coto!
Vam parar a dinar a l’unic lloc on s’aixecaven uns arbres que ens oferirien refugi del sol durant una estona. A part de nosaltres, hi havia dos camells “salvatges” i tres gossos que semblaven esquelets vivents, pero res dels altres tres aixi que ho vam preguntar de nou per assebentar-nos que ens trobariem a la nit. No es que necessitessim estar amb mes turistes pero ens hagues agradat algu amb qui conversar...el guia era molt callat...
Durant aquesta parada vam poder observar l’actitud de submissio del guia ja que nomes arribar va desmontar els camells, va agafar unes teles i les va estirar al terra mentre ens deia “rest here”. Evidentment anava mes dirigit cap al mal de panxa de l’Enric aixi que la Lua va preferir fer fotos pel voltant i intentar xerrar amb el guia. Ell, va montar el fugonet i va comencar a fer el dinar. No va acceptar cap tipus d’ajuda i aixo que la Lua va insistir... Al final la Lua va obtar per reposar amb l’Enric ja que no era gaire factible el conversar amb el guia.
Ens va portar un te, normal per la Lua i un d’especial que va dir que anava be per l’estomac per l’Enric. Cremaven i no es refredaven, el mateix que li passava a l’aigua de les ampolles, que cada vegada estava mes calenta. Mes tard ens va portar una cosa de color fregida que estava molt bona. Mes tard hem descobert en una botiga d’Amritsar que es tracta d’una mena de pasta de colors que es cuina amb oli.
Quan va comencar a cuinar els chapatis, vam tenir la curiositat de veure’n tot el proces aixi que vam anar cap on ell era. La Lua fins i tot en va fer un parell!! Es molt facil, la massa es com la de qualsevol pa (farina + aigua + una mica de sal), s’aplana fins que queda fineta i es posa sobre una planxa de ferro calenta.
Finalment vam dinar. Ens va servir un plat a cadascu de noodles picants, verdures picants i chapati (no picant pero si que molt calent). Li vam preguntar si ell no menjava i ens va dir que quan nosaltres acabessim. Llavors li vam dir que podia menjar amb nosaltres pero va preferir no fer-ho tot dient-nos que si necessitavem res li diguessim. Em vaig aixecar a buscar mes chapati i immediatament ho va fer ell per donar-me’l mentre em repetia que si voliem quelcom li demanessim, que no calia que ens aixequessim. Seguidament es va posar en un raco a menjar sol. Era com un criat i no ens va agradar, hagessim preferit un company per parlar de la India, els safaris... Pero be, suposem que ells creuen que aixi es mes satisfacent pel client.
En acabat, veient que el mal de panxa de l’Enric no millorava vam dir-li que preferiem tornar.
Vam pujar als camells fins arribar on el jeep ens recolliria i a mesura que ens hi acostavem, veiem com una mena de boira s’aixecava, pero no era boira sino sorra... i ja al jeep es va posar a ploure...al desert...
Despres d’insistir molt i barallar-nos una mica amb els de l’hotel vam aconseguir que ens tornessin la meitat del que haviem pagat, gracies a la Lua ja que l’Enric nomes volia marxar d’alla passant per alt els diners.
Vam comprar un tickect de bus i cap a Jodhpur, la ciutat blava!
Esteu molt macus damunt els camells!! És una llàstima que no poguèssiu passar almenys una nit al desert. Però el més important és que estigueu bé. De fet, en un viatge de tants dies és normal que alguna cosa no sorti com estava previst. Per cert, heu esbrinat on carai eren els altres tres turistes? La veritat és que la història sembla una pel·li de suspens!! Aquells que havien de ser-hi però que mai van ser-hi...
ResponElimina